No hi ha temps que no torn: apologia del periodisme

La setmana passada vaig dir que avui escriuria sobre periodisme i així serà. Com que tampoc em vull estendre ni fer-me el romàntic amb aquesta professió que esper que sigui la meva, enumeraré ja ara del que vull parlar: de la situació actual de la professió (de l’atur, vaja), de la funció social i política que hauria de tenir el periodisme i de les noves formes de periodisme.

En primer lloc, vull començar ressaltant l’escandalosa xifra que em va donar l’altre dia l’amic Tomeu Picornell de 500 periodistes a l’atur només a Ciutat. I és que aquest és la gran bèstia negra de la professió avui en dia (així ho consideren el 81% dels professionals segons aquesta enquesta). Els nivells que s’estan assolits són només equiparables als del sector de la construcció. Hem de tenir en compte que alguns dels mitjans més importants de l’Estat han hagut de disminuir la seva plantilla (com són ara El Mundo o El País) i que a casa nostra han desaparegut, per exemple, Ona Mallorca i Televisió de Mallorca, mentre no es para de retallar i externalitzar serveis a IB3.

En segon lloc lloc, voldria demanar-vos que dediqueu uns minuts a reflexionar sobre la funció social i política del periodisme i la informació en democràcia. “Sense periodistes no hi ha periodisme, i sense periodisme no hi ha democràcia”, deien fa uns mesos associacions i sindicats del sector d’arreu del país. En aquest sentit, m’agrada la tasca “evangelitzadora” (empr aquesta paraula perquè surt sovint a la sèrie) que fa The Newsroom d’Aaron Sorkin, una sèrie que us recoman que seguiu. En síntesi, però, podem dir concloure que no és possible l’elecció lliure i la participació plena de la vida democràtica sense una informació veraç, rica i rigorosa, que no la pot donar altre que no sigui el periodista.

Ja per acabar i no estendre’m, voldria parlar-vos dels nous temps que esperen a aquest sector. És vera que l’atur, la mal anomenada crisi digital (jo hi veig més com un munt d’oportunitats que altra cosa, però és innegable que ha fet mal a la vella escola que no s’ha sabut o no s’ha volgut adaptar), la destrucció dels mitjans públics, la reducció d’ingressos per publicitat i altres problemes deixen poc marge per l’optimisme. És vera també que cada any que passa hi ha més llicenciats i més aturats (na Mariona, de Verba volant, scripta manent) em fa befa sempre seguit i em diu que em moriré de gana. No ho descart, però l’esperança és el darrer que es perd. En aquest sentit, m’agraden molt dues declaracions d’intencions que m’han tocat la patata, com diríem en llenguatge més aviat col·loquial. Una és aquest article de Jenifes Quintanilla; l’altre, aquest curt de Charlie Nelson Moreno i José Ignacio Chaparro titulat “El Periodista & El Camarero”.

Al cap i a la fi, si saps com estan les coses i què pots fer tu per canviar-les, només et queda fer-ho.

Jaume Ribas

Advertisements

One thought on “No hi ha temps que no torn: apologia del periodisme

  1. Pingback: General | “I jo, què vull ser de gran?” | Bloko.info

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s