No hi ha temps que no torn: desafecció absoluta, lideratge zero

 Avui volia parlar dels líders polítics de la política estatal, però m’he trobat que no n’hi havia. Hom podria pensar que el President del govern i “líder” del Partit Popular, Mariano Rajoy, seria un líder polític, però no és així. Per altra banda, el principal cap de l’oposició Alfredo Pérez Rubalcaba, del PSOE, tampoc ho és.

Segons una enquesta de Metroscopia per El País, un 44% dels votants del PP pensen que el Govern no està sabent fer front a l’actual situació econòmica, mentre que només li dóna suport un 49% del seu electorat. Si a això hi sumam que, del total de la població enquestada, només un 25% aprova la gestió de Mariano Rajoy al capdavant del Govern, el descrèdit de l’executiva central i el president és més que evident. Aquestes dades, per si mateixes, ja són un exemple clar de la manca absoluta de lideratge en el Govern i en el conjunt del país. Malgrat tot, encara cal afegir que Maria Rajoy és una persona esquiva amb la premsa i que procura que no se’l senti parlar massa. No dóna la cara, no es posa al capdavant. Recordem, per exemple, quan va ser el ministre De Guindos qui va haver d’anunciar el pla de rescat pels bancs espanyols o com, avui mateix, Rajoy ha acudit a la celebració del dia de la Constitució al·legant als periodistes que “hoy no es el día para hablar”.

Per altra banda, l’home que hauria de liderar l’oposició, Rubalcaba, està encara pitjor valorat que el President del Govern; no recull ni una mica d’aquesta desafecció amb el Rajoy i els seus ministres. L’enquesta de Metroscopia indica que un 73% dels votants socialistes estan en desacord amb la seva tasca a l’oposició, xifra que creix fins al 84% si parlam del conjunt de la població enquestada. No és només aquest descrèdit el que fa que el lideratge de Rubalcaba sigui pràcticament inexistent, sinó que, a més, cal tenir en compte la poca visibilitat que té en els mitjans de comunicació tot i pertànyer a la encara segona força política del país, com tampoc és gaire visible a nivell de carrer ni a les xarxes. Per posar un exemple, com és possible que Rubalcaba només tengui uns 150.000 seguidors a Twitter, mentre que polítics com Alberto Garzón (IU) o Toni Cantó (UpyD), que ni tan sols són els líders dels seus respectius partits, tenguin uns 100.000 i uns 88.000 seguidors aproximadament? És més, Esperanza Aguirre, tot i haver deixat la política, ja acumula prop de 130.000 seguidors.

Per acabar, he d’afegir que una política sense líders és possible i no necessàriament dolenta o infeficaç. Hem de tenir en compte que moviments socials i polítics han sorgit i més o manco triomfat sense un lideratge definit. El 15M és un exemple clar, però també el fenòmen de les CUP a Catalunya, que des del primer moment que va decidir presentar-se al parlament assumí que David Fernández seria el cap de llista de la candidatura, però un més en el conjunt de les CUP i la ideologia que representen. Tanmateix, l’actual sistema polític no està preparat per funcionar sense líders forts, i especialment si parlam de l’esquerra.Tanmateix, darrerament n’hem vist triomfar alguns a Europa, com ara  Alexis Tsipras, que ha convertit SYRIZA en la primera força política grega, o Hollande que ha fet ressorgir els socialistes francesos fins arribar a l’Elisi. Però ja ho sabeu, Spain is different i el temps de Cánovas y Sagasta, Macià o, fins i tot, personatges com González, Labordeta i Pujol han passat fa estona.

Jaume Ribas

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s